martes, 4 de diciembre de 2007

La Reina Oculta



L'Edat Mitjana: època de passions, traicions, amenaces, amors i grans odis. Aquest és el marc en el que es desenvolupa la nova novel·la de Jordi Molist, autor de l'Anell

El 1208, Pèire de Castelnou rep el compromès encàrrec de transportar en secret a Roma uns documents conegut com l'herència del diable i que amenacen el poder de l'Església. Poc temps després el Papa i el rey de Frància promulguen una Croada contra els nobles de la zona i contra l'heretgia càtara; una campanya plena de significats i trames ocultes, de política i religió, de amor i guerra

Amb l'avanç devastador dels exèrcits, el destí dels tres joves s'enllaça de manera irremeiable en una història d'amors apassionats, rivalitat i mort: un noble franc que estudia a París per ser bisbe en el futur; un noble català que viatja com a un trovador, i la filla del senyor de Beziers

Aquesta minuciosa i fidel reconstrucció de l'època es basa en el relat de la Cançó de la croada contra els albigesos, poema èpic contemporani dels fets, i captura el lector des de les primeres línies, submergint-lo en la màgia, la cruesa i el lirisme de l’Edat Mitjana. Pot semblar estrany que un tema tan trillat a la literatura com el de la Croada contra els càtars pot encara sorprendre i fins i tot guanyar premis. Hi ha moltes noveles sobre el tema (Els fills del Grial o La Comtessa Heretge). Fins i tot el propi autor confessava que els càtars li semblem aburridísims. Però Molist ha utilitzat aquest fet històric i tots aquests elements que normalment l'acompanyen, com la llegenda del Grial, les ordres militars, lluites religioses, l'amor cortés i els trovadors, fent-los servir amb habilitat per crear un molt digna novel·la d'aventures medievals amb història d'amor inclosa i alguns tocs fantàstics

Una cosa que em va agradar és la visió crítica de tots els bàndols implicats croats, càtars, occitans, eclesiàstics, jueus o catalans, tots tenen el seu costat fosc i fanàtic

El que no em va agradar és la segona part del llibre, la del final, massa fantasiosa o massa buscant el tipisme actual o aprofitant el moment del que ara està de moda en les llibreries, la primera part la trobo sensacional però la segona em deixa un regust intranquil com a mínim. Com si l'autor es perdés en coses rares que distorsionen el resultat final


Em va agradar moltíssim el poder reviure alguns dels llocs que vaig visitar fa una anys, com Beziers, Lastours, Carcassona. M'hi vaig transportar, sobretot a aquell dia plujós envoltat de la màgia enrunada dels 4 castells de Lastours

Per cert, es interessant que les dues poratdes, catalana i castellana són diferents, agradant-me més la darrera, sense que serveixi de precendent

lunes, 5 de noviembre de 2007

El porter que es va jugar la vida en una sortida . . . i va perdre


John Thomsom va ser porter del Celtic de Glasgow i de la selecció d'Escòcia. El 5 de setembre de1931 el Celtic jugava a Ibrox Park contr el seu gran rival, el Rangers. A l'inici de la segona meitat Thomsom i un jugador del Rangers, Sam English, va anar a buscar la pilota al mateix temps. El cap de Thomsom va xocar amb el genoll d'English . . . amb el resultat de fractura de crani.

Un dels jugadors del Rangers que va estudiar medecina va mencionar que al moment de veure'l va saber que no tenia moltes probabilitats de viure

El partit va continuar i acabà 0-0. Thomson va morir aquella tarda a l'hospital Victoria. Des d'aquells dies, un fantasma de 22 anys vaga per les graderies fet cançó al rtime de gaites malenconioses i prohibides, com en la milor de les tradicions escoceses:

So come all you Glasgow Celtic,
Stand up and play the game,
For between your posts a spirit stands,
Johnny Thomson is his name.

"doncs vinga va, Celtic de Glasgow / aixeque-vos i juegue el partit / que un espírit es troba entre els vostres pals / John Thomson és el seu nom"

La història la podeu trobar en detall al llibre de Tom Greig My search for Celtic John. El seu debut als 17 anys davant el Dundee United, els seus 4 partits amb la selecció d'Escòcia, una corprenedora premonició de la seva mare i, sobretot, la jugada d'aquell dissabte en què morí John Thomson. El porter que de veritat es va jugar la vida en una sortida . . . i va perdre

Es va reconèixer que English no va tenir cap culpa. Al youtube podeu trobar un vídeo de la jugada. Encara ara la tomba de Thomsom es un lloc de pelegrinatge pels fans del Celtic

Recordem un moment a John Thomsom, el príncep dels porters

miércoles, 24 de octubre de 2007

El llibertí


Dissabte passat vam anar a veure El llibertí, dirigida per Joan Lluís Bozzo i interpretada per Ramon Madaula, Laura Conejero, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives, al teatre Poliorama

El gran Diderot s'està com a hoste al palauet del baró d'Holbach, descansant al pavelló de cacera del castell. Rep l’encàrrec d’escriure quan abans millor l'article sobre el concepte “Moral” per a l’Enciclopèdia. El temps vola: s’ha de tancar i dur a la impremta el nou volum. Les constants interrupcions però, faran que aquest esdevingui una dia boig pel filòsof, ja que al llarg d'aquest dia el veurem rodejat, enfrontat i seduït per quatre dones: Madame Therbouche, una enigmàtica pintora, que s’ha proposat retratar, literalment, la nuesa d’un filòsof; la seva esposa, qui triarà igualment aquesta jornada per sembra en ell el dubte d’una possible infidelitat; Angèlica, la seva jove filla, que li exposarà les seves ànsies per a ser inseminada per un home de la mateixa edat que el seu pare; i la senyoreta Holbach, filla del Baró, jove i tendre, que li confessarà la seva condició de verge que vol deixar de ser-ho.

Tot aquest assetjament femení farà encara més costosa la ja difícil tasca de que un llibertí com en Diderot defineixi un concepte com“Moral”. Ho aconseguirà? . . . la resposta és encara avui en dia a l’Enciclopèdia.

A mi em va agradar moltíssim. Una obra senzilla però culta, amb un humor molt fi, i una posada en escena molt fresca i que de manera molt fàcil et porta a aquells temps pre-revolucionaris. A més tracta diferents temes molt actuals i que demostra clarament que les dones estan per damunt dels millors homes, són misterioses, menys animals i tot el seu cos, como el seu ccervell està preparat per l'enigma i el misteri

jueves, 11 de octubre de 2007

Jack The Ripper

Personatge fascinant, entre el mite i la llegenda . . . però real com els seus "resultats". Reconec que des de sempre m'ha fascinat. Per descomptat no està entre els primers del ranking en quant a nombre de víctimes, però el misteri que l'envolta, i que sempre anirà al seu costat, com la boira del Londres de 1888 que el va adoptar com el seu actor principal, l'han fet el més gran d'aquesta dramàtica i macabre llista

L'estiu passat vaig tornar a veure un telefilm de l'any 1988 (sí del 88!!! fa 19 anys) que amb motiu de la "celebració" del centanari dels fets revisava la documentació per establir una nova hipòtesi



Com tothom sap, en al segona meitat de l'any de 1888 un assassí en sèrie va estendre el pànic entre les prostitutes del barri londinenc de Whitechapel (i a tot Londres, en realitat), on va matar salvatjament a 5 d'elles. L'assassí mai va ser trobat i com a consequència d'aquella falta de confirmació i la mateixa misteriosa desaparició, nombroses teories han nascut, crescut i sobreviscut al llarg dels anys



Aquesta sèrie, com totes les hipòtesis que s'han plantejat i es seguirà fent, ofereix la que per a ells és la solució correcta a l'enigma, adduint el tenir accés als documents classificats del cas i del misteri

Amb la curosíssima posada en escena de les produccions televisives britàniques ens introduim en el Londres de finals de segle XIX, la minisèrie de 3 hores de durada resulta molt interessant per a qualsevol persona

miércoles, 10 de octubre de 2007

La clau Gaudí


Fa poc vaig acabar aquest interessant llibre escrit conjuntament per Andreu Carranza i Esteban Martín titolat La Clau Gaudí

La clau Gaudí té tots els ingredients per ser un gran best-seller per l'interès mundial que suscita l'arquitecte Antoni Gaudí. La base sobre la que s'inicia tota la història és al pregunta: I si la mort de Gaudí no hagués estat realment un accident, sinó assassinat per una fosca societat secreta que vol revelar un secret guardat durant segles? i a partir d'aquí es va desenvolupant tota l'acció

Així, l'arquitecte esdevé el gran mestre d'una societat que des de fa segles guarda una relíquia del cristianisme. Abans de morir-se . . . llegiu el llibre, perquè no està gens malament. En la òrbita de tots aquests misteris antics, molts relacionats amb al religió, es tracta d'un llibre de lectura fàcil i amena, que enganxa de foram ràpida, ajudat per l'escenari tan proper de la ciutat de Barcelona i els seus edificis més emblemàtics (la Sagrada Família, la Pedrera, el Parc Güell, etc.) ha de fer real la profecia, i fer front així a la secta que vol que el secret ho continuï sent

Està molt bé i es divertida. A més és una de les poques novel·les amb Gaudí com a protagonista. El final, com tots aquests llibre . . . una mcia de ciència ficció, i, com sempre, un qeuda astorat de la sapiència en molts camps que mostren els personatges principals

En definitiva un molt agradable divertiment amb Barcelona i Gaudí de excepcional marc i fons de al història

miércoles, 19 de septiembre de 2007

Hogarth

L'època de vacances, sobretot si et quedes a la teva ciutat, pel motiu que sigui, inspira, a vegades, motivacions culturals. Aquest estiu passat vaig a anar al Caixa Fòrum a veure una exposició dedicada al pintor William Hogarth



William Hogarth (1697-1764) és el pintor anglès més important del segle XVIII. Va ser un gran cronista de la vida de la seva època i se'l valora principalment per la visió satírica de la societat britànica. Hogarth ridiculitzava els vicis i la hipocresia de les classes altes i evidenciava les diferències socials de Londres

També va destacar en el retrat. Se'l considera pioner de les historietes













Aquesta exposició es proposa reconstruir la vida i l'obra d'aquest pintor presentant un recorregut per les pintures, gravats i dibuixos que descriuen l'ambient cosmopolita londinenc en què va viure. Està molt bé perque pots veure totes les sèries satíriques en ordre, i amb una explicació de tots i cadascun dels detallets que es poden trobar a cada pintura, on realment captes tota la ironia del pintor








La veritat és que estava molt bé i podies gaudir de les explicacions dels primers còmics

jueves, 13 de septiembre de 2007

Diada Nacional

11 de setembre
Diada Nacional de Catalunya



Durant les celebracions nacionals, el paisatge urbà de Catalunya destaca per l'engalanament de balcons i finestres amb els colors de la nació. Fem també, de la nostra ciutat virtual, una mostra d'orgull col.lectiu pel nostre país, per la nostra història i pels nostres símbols.

La Commemoració d'una derrota

Catalunya havia tingut, durant tota la seva llarga història com a nació sobirana, una llengua, una moneda, un exèrcit, unes institucions polítiques i una cultura pròpies i clarament diferenciades de la resta de territoris veïns. Podem afirmar que el nostre Estat va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283. Però Catalunya va ser finalment assimilada pels castellans i convertida en una altra província espanyola ("provincia" és un terme que s'encunyà durant l'Imperi Romà que significa "territori dels vençuts").

L'any 1700 mor sense descendència Carles II l'Encisat, últim rei de la dinastia dels Àustria a Espanya i la seva successió esdevé un problema de política internacional.

Les forces de Felip de Borbó, representant del centralisme francès i de l'esperit i els interessos aristocràtics i feudals, s'enfronten a les de Carles d'Àustria, representant de l'esperit federalista i descentralitzador, així com de les classes mijanes i populars.

El 1713, amb el tractat d'Utrecht, Catalunya deixa de rebre el recolzament de les forces aliades. Les tropes castellano-franceses assetgen Barcelona durant 13 mesos fins al triomf (40.000 castellans i francesos contra 5.000 catalans!), el setembre de 1714.

Amb l'ocupació militar del nostre territori es promulga, el 1716, el Decret de Nova Planta segons el qual quedava eliminada la nació catalana prohibint-ne la llengua i abolint-ne les institucions (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exercit), les constitucions i els sistemes fiscal i monetari.

Els catalans i catalanes hem estat, d'aleshores ençà, i fins i tot en plena "democràcia parlamentària" -i monàrquica-, expoliats, empobrits, i oprimits sota governants espanyols de qualsevol color. Madrid, a més, és responsable de la divisió del nostre pais, que incloïa altres territoris actualment sota sobirania francesa i espanyola.


El Decret de Nova Planta no ha estat mai derogat.
--------------------------------------------------------------------------------
"Tornarem a lluitar. Tornarem a sofrir. Tornarem a véncer!!!"



informació recopilada de la web http://www.teranyina.net/diada.ct