ABRACA'M ABANS QUE ES FACI FOSC

Un día, de sobte, sorgí, com un cometa enmig del cel
No sé d’on arribà
Potser del lloc on la terra i l’oceà es citen
O només caminava cada nit sobre el cable d’un circ
Ara ho sé, però no abans: m’espantava que pogués desaparéixer com un estel fugisser
“El que brilla als seus llavis no són roses esclatant, sinó un miler de ferides”, mormolà la meva consciència
“Ves amb compte, està ferida”
La recordo immòbil davant de la meva porta, com un fantasma enmig de la boira, on no és possible apreciar el contrast del blanc sobre el blanc
I per sobre del cap daurat, macabres ombres desplegaven les seves ales negres
Entre ella i la lluna, els àngels tenien una perspectiva millor de la fràgil línia que separa el bé i el mal
Només desitjava algú a qui importés
Que li abracés i escalfés amb caricies els freds dies d’aquell hivern
Però ella creia que ningú volia
Al abraçar-nos, la foscor no s’esvaeix, ni tan sols es difumina
Els dimonis segueixen ballant
Els malsons es continuen rient de nosaltres
Però quan ens abracem ens sentim millor, no segurs, però millor
Xiuxiuegem a l’oïda coses com “No passa res”
“Sóc aquí. T’estimo”
I fins i tot ens sentim amb prou forces per dir mentides: “Mai et deixaré”
Mentre dura un batec o dos, abraçats, al foscor no sembla tan terrible